Covi ens visita (text)

Covi ens visita (text)

No fa molt, en un poblet on sempre feia bon temps, tots els matins eixia un sol radiant que feia que els seus habitants s’alçaren de bon humor. Estrany era el dia que estava ennuvolat o plovia, però això no els impedia ser feliços. Els veïns i les veïnes es passaven el dia al carrer, en tots els col·legis l’alumnat gaudia d’alguna classe al pati, els iaios podien alimentar els coloms al parc i els adults podien passejar una bona estona fins a arribar al treball.

Una nit, després d’acabar de sopar, la família de Joan estava mirant les notícies quan els van comunicar que no anaven a poder eixir al carrer durant unes quantes setmanes. Joan, que no parava mai atenció a les notícies, va marxar a la seua habitació i va començar a preparar la motxilla per a l’endemà, tal com feia totes les nits. De sobte, la mare va aparéixer per la porta i li va preguntar:

–Què fas, Joan?

–Prepare la motxilla de demà per a l’escola, mare –va contestar sense mirar-la.
–Amor, demà no hi ha classe.
–Com que no? –va preguntar Joan sorprés–. Si és dimecres…
–Ja, però ha passat una coseta i han dit que no es pot anar a l’escola.

Joan va deixar de ficar els llibres ordenats que havia preparat i va mirar la mare als ulls.
–Però, mare, jo he d’anar a l’escola…
–Ja, ja sé que t’agrada molt anar-hi, però no podem.
–Per què? –va preguntar Joan molt trist.
–Veuràs… –va començar a contar-li la mare–. No podem eixir de casa perquè ara mateix hi ha una bestiola xicoteta, molt xicoteta, que ens fa mal. Ens posa malalts…
–I com de xicoteta és? No podem veure-la i esquivar-la? –va interrompre l’explicació de la mare.
–Recordes el microscopi que et van regalar els iaios pel teu aniversari? –Joan va assentir amb el cap–. Amb eixe no podríem veure-la, però amb un altre que siga més gran, sí.
–Hala! Doncs sí que és xicoteta… I per què ens posem malalts, mare?
–Perquè és una bestiola que està malalta. Ho entens ja?
–Sí, però quan tornaré a l’escola? –va preguntar.
–Encara no ho sabem, però quan pugueu tornar-hi, t’avisaré.

Quan la mare va eixir de l’habitació, Joan es va posar a assimilar tota la informació que li havia donat. Es va posar el pijama i es va ficar al llit. Encara que no havia de matinar, va decidir gitar-se prompte.

L’endemà al matí Joan es va despertar i va anar a veure la seua germana major, Neus, que encara dormia. La va despertar i junts van anar a esmorzar.

–Mare, que no has anat a treballar? –va preguntar Neus.
–No, igual que vosaltres no aneu a l’escola, jo tampoc vaig al treball, perquè puc fer-ho des de casa…

En la tele, diferents programes parlaven sobre Covi, la bestiola malalta de la qual havia parlat la mare a Joan. No es deia així exactament, però al xiquet li resultava més fàcil recordar aquell nom més curt.

–Hui farem els deures que no vam acabar ahir. Encara que no hi haja classe, cal continuar estudiant…
Aquell dia Joan el va passar amb tota la família, van fer els deures, van preparar el dinar entre tots, van veure una pel·lícula de dibuixos, van berenar cireres i van jugar a jocs de taula. Tots estaven tranquils i feliços a casa.
Van passar els dies i Joan va continuar preguntant:

–Quan podrem anar a veure els iaios?
–Quan Covi se’n vaja. Si anem pel carrer, podríem trobar-nos amb la bestiola i els iaios es posarien molt malats –li va dir la seua germana.
–I quan se n’anirà?
–Covi se n’anirà si no troba a ningú al carrer, per això estem tots tancats a casa…
–Ah! Hem d’amagar-nos?
– Això és, com si jugàrem a amagar-nos. Si no ens troba, marxarà… Però no només això, també hem de llavar-nos molt les mans, perquè com més nets estiguem, menys s’acostarà a nosaltres. Covi és molt bruta, i no li agrada el sabó!!!!
–Vaja!
–T’has llavat les mans hui? –Joan, innocent, es va mirar les mans dubtós de si ho havia fet o no, i Neus va començar a riure.

Els dos germans conversaven entretinguts i mentre la mare preparava unes tires de poma per a veure una pel·lícula, va entrar el pare amb un paper; havia baixat a tirar el fem i se l’havia trobat a la bústia.

–Mireu que enginyós que és el nostre veí! Perquè nos ens avorrim a casa, ha fet un calendari amb activitats per a fer des dels balcons.

–A veure –va dir Neus mentre li arrabassava el paper de les mans–. Aeròbic a les cinc… Aplaudiments a les huit… Bingo este dissabte de vesprada…
–Tinc una idea! –va proposar el pare–, nosaltres també podem fer les nostres rutines a casa… Com per exemple, divendres temàtics. Cada divendres triarem un tema i ens disfressarem d’això…
–Sí, a mi m’agrada disfressar-me –va dir Joan emocionat.

Així van anar passant els dies, amb les seues rutines. Després d’esmorzar, escoltaven música i, més tard, feien uns pocs deures perquè, a pesar que no podien anar a l’escola, tenien classes en línia, en què el tutor posava els deures del dia i parlava amb ells per correu electrònic. Després de dinar, veien una pel·lícula i berenaven a la terrassa on observaven el capvespre. A les set, el veí de davant, des del seu balcó, els guiava per a fer exercici, i a les huit van agafar el costum d’aplaudir molt fort perquè els escoltaren des dels hospitals i per a demostrar a Covi que no havia guanyat. Sopaven tranquils i jugaven a jocs de taula que tenien guardats: al parxís, a les cartes, a operacions, i fins i tot jugaven a les pel·lícules, imitant amb mímica escenes perquè els altres endevinaren els títols.

A poc a poc van anar establint més tasques que els feien feliços i van proposar els dimarts de rebosteria. Joan va aprendre a fer bescuits, rotllos dolços, llesques amb ou, natilles i moltes altres delícies. Menjaven sense preocupar-se per engreixar-se perquè sabien que a la vesprada tenien la classe d’aeròbic amb el veí. Tots els veïns es posaven els seus xandalls i es movien al ritme de la música.

Els divendres a l’hora del sopar es preparaven per a la nit temàtica. Decoraven el saló amb allò que trobaven i tenien a mà, es disfressaven i es maquillaven perfectes com si anaren a una festa de veritat. Hi havia divendres que fins i tot cantaven amb el karaoke, com la nit del rock-and-roll.

I els diumenges, com que no podien anar a dinar amb els iaios i els oncles, feien dinars familiars telefònics i per videotelefonada es veien tots i menjaven junts.

Els dies i les setmanes van anar passant, fins que un dia, van eixir a aplaudir al balcó sense pensar que aquell seria l’últim dia que ho farien. Covi donava senyals que havia marxat i els habitants podrien tornar a eixir al carrer. Joan tornaria al seu estimat col·legi; Neus, a l’institut amb les seues amigues, i els pares, als seus llocs de treball. S’ho havien passat tan bé que no es van adonar que la quarantena havia passat. I encara que va costar una mica tornar als hàbits anteriors, van continuar mantenint els divendres temàtics. Perquè el que havia unit Covi, ja no ho separarà ningú.

I conte contat, la bestiola ha marxat!

També te pot interessar