La muntanya pudenta (text)

La muntanya pudenta (text)

La muntanya pudenta

Hi havia una ciutat de somni a la vora de la mar, per on eixia el sol, prop de muntanyes imponents amb gel als cims, d’on baixaven els vents. Un riu creuava la ciutat i en una lloma molt verda hi havia un castell ple de màgia, però això és una altra història.

En aquesta ciutat, molts veïns i veïnes s’acostaven a la platja per tal de saludar el sol quan eixia pel llevant, i així començaven el dia amb un somriure tan radiant com els rajos de l’astre rei.

Eixe sol matinal omplia de color els tarongers i animava els peixos a eixir a la superfície, on els pescadors els esperaven per a portar-los a la llotja: aladrocs, sardines, tonyines i galeres. Les aus migratòries paraven i niaven en una illa propera per tal de contemplar aquest lloc tan meravellós.

El problema era que els veïns i les veïnes estaven tan feliços que van descuidar mantindre eixe tresor natural on vivien. Deixaven caure el fem en qualsevol lloc; moltes vegades a terra hi havia papers, mascaretes i bosses de plàstic. La gent llançava el fem de qualsevol manera: tirava les restes del menjar al contenidor del vidre i el plàstic al del cartó.

–Ja hi ha gent que s’encarrega de separar les restes al femer –deia algun veí despreocupat, i també un poc desvergonyit.

Com que ningú dipositava els residus al seu lloc, no es podia reciclar i, en amuntegar-se tantes deixalles, van començar a deixar-ho tot en un lloc prop de la mar. Al principi el fem sols ocupava uns metres, però anava creixent molt a pressa.

–No m’imaginava jo que produíem tanta brutícia –va assenyalar un veí mentre observava que cada dia allò creixia sense parar.

Un matí, els veïns i les veïnes s’alçaren i van adonar-se que el dia no era tan clar. Quan eixien al carrer pensaven que estava núvol, però és que el sol no podia acabar d’eixir. El fem s’havia amuntonat fins a convertir-se en una muntanya tan alta que feia ombra sobre la ciutat. Era tan gran com l’estadi de futbol i feia una pudor tan forta que ningú volia visitar la ciutat.

Els tarongers dels camps s’havien quedat sense fulles ni fruits i els peixos apareixien morts surant sobre la mar, de manera que les llotges estaven buides i les fruiteries no tenien gènere. La gent estava apagada perquè no hi havia ocells que cantaren per a donar alegria, ja que les aus no s’acostaven a un lloc que no respectava el medi ambient i que feia tanta mala olor.

–No podem continuar així! La pudor és insuportable! –deia una veïna.

–Els de la neteja haurien de treballar més! –es queixava un altre veí.

L’alcalde de la ciutat observava el desastre amb alguns funcionaris, mentre es posava les mans al cap:

–Si no trobem una solució, la gent se n’anirà –comentava l’alcalde– i ningú vindrà mai a visitar-nos! Els agranadors no tenen temps per a netejar tota aquesta brutícia, ni tenim prou camions del fem.

Un grup de xiquets i xiquetes que feia dies que parlaven d’aquesta situació amb la mestra a l’escola van interrompre l’alcalde.

–Senyor alcalde, no ha pensat que si entre tots ajudem a netejar, en un tres i no res podem tindre la ciutat tan neta com al principi, tal com la recordem tots?

L’alcalde es va quedar pensatiu un moment. Com era possible que uns infants hagueren trobat tan fàcilment la solució al problema?

–Però –va parlar una altra xiqueta– ens hem de comprometre a no tornar a embrutar-la mai més, i a tirar el fem als contenidors corresponents.

I això van fer. Tots els veïns i les veïnes es van arremangar i van anar llevant tota la brutícia que els envoltava: uns s’encarregaven d’arreplegar les botelles de vidre que s’amuntonaven al costat dels restaurants i a les portes d’algunes cases per tal de deixar-les al contenidor verd.

Uns altres agafaren tot el paper i el cartó: no hi havia només papers tirats per terra, sinó que en algunes oficines hi havia muntanyes de paper que es podia reciclar! Aleshores els van portar als contenidors blaus per a donar-los una vida nova com a fulls reciclats.

Uns quants estaven pendents del plàstic i dels envasos: agafaven llaunes, brics i botelles de plàstic i els posaven al contenidor groc per a reduir eixa muntanya que els havia portat tantes calamitats.

Finalment, van explicar a tothom allò del contenidor marró: era per a les restes orgàniques, restes de menjar, com ara de fruita i verdures, de carn i peix cuinats, de pasta, d’arròs i, fins i tot, per a les closques de l’ou!

–I separar açò per a què serveix? –va dir un veí, que no semblava molt convençut.

–D’allò que deixem al contenidor marró es genera el compost, que és un fertilitzant natural amb el qual podrem ajudar a créixer els nostres tarongers –va assenyalar la xiqueta.

Trobaven coses que eren molt menudes, però els xiquets i les xiquetes també van ensenyar a tothom on calia abocar-les. Uns van explicar que hi havia un contenidor especial per a l’oli. Uns altres van contar que existien uns cartells amb foradets per a introduir bolígrafs, piles, CD o cartutxos de tinta d’impressora.

Hi havia tants contenidors que la gent no tenia quasi res per a tirar al contenidor comú. Aleshores, els peixos, a poc a poc, van tornar a nadar al voltant dels vaixells dels pescadors. Aquella muntanya pudenta es va reduir en menys d’una setmana, els rajos del sol inundaren de llum els camps i els fruits brotaren novament als arbres. Les aus tornaren a fer els seus nius i a omplir de música la ciutat.

Al cap d’un mes, el veïnat dels pobles de la contornada van tornar a visitar aquesta ciutat meravellosa.

Els xiquets i les xiquetes van posar un cartell a l’entrada perquè totes les persones que visitaren la ciutat la mantingueren tan neta com l’havien trobada. Ara, a tota la ciutadania li agradava la natura i ningú no volia tornar a veure aquella muntanya pudenta.

I conte contat, conte acabat!

També te pot interessar